Cànem

De Amical Wikimedia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Cànem a Vilapèdia[modifica]

La primera notícia que deixa constància de l’existència del cultiu de cànem a Vila-real data del 1326 quan, per raons higièniques, el Consell va establir una sèrie de limitacions al cultiu i elaboració d’aquesta fibra, mitjançant bases d’amerar. Tenint en compte que només mig segle després de la fundació de la vila ja se n’estava prohibint la maceració, podem suposar que el cultiu del cànem degué ser un dels primers a conrear-s’hi.

A partir de la segona meitat del segle XVI l’ús de teixits de cànem s’escampa entre les capes populars de la Plana a causa del baix cost d’aquesta fibra tèxtil; durant tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII les teles de cànem s’hi imposen a les de llana, primer i a les de lli posteriorment, i durant la segona meitat del XVIII el cultiu del cànem i la producció de teixits a partir d’aquesta planta assoleixen el seu màxim desenvolupament a Vila-real i a tota la comarca i competeixen amb la seda.

A banda d’elaborar filats per a teixits (vestit i calçat) a partir de la manufactura del cànem, aquesta fibra també s’utilitzava en l’elaboració de cordes; és per açò que la collita era manufacturada bé pel gremi de teixidors, bé pel d’espardenyers o bé pel de corders. Una part de la fibra, en estat semielaborat, era venuda per les associacions gremials planenques a d’altres artesans de les comarques septentrionals valencianes i a traginers d’algunes comarques centrals i meridionals, d’Aragó i de la Manxa.

L’expansió del cànem al període borbònic[modifica]

A partir del 1751, la companyia estatal “Reales Fábricas de Lonas y Jarcias de Cartagena” va monopolitzar el cultiu de cànem de la Plana. A l’empara d’una comercialització segura, l’expansió i producció del cànem hi assolí el seu màxim desenvolupament, sent la ciutat de Castelló la principal productora entre totes les de la comarca, seguida de lluny de Vila-real, la Vall d’Uixó i Borriana. Les relacions entre la Marina espanyola i la Plana no es limitaven únicament a l’enviament de la primera matèria: un bon nombre de teixidors i filadors acompanyaven els carregaments de cànem a la ciutat murciana.

El 1768, setze pobles de la Plana tenien un major o menor grau de dedicació al cultiu del cànem; segons un document de l’època redactat pel gremi de teixidors “el cáñamo de este País no sólo es la cosecha principal, si que ella es el primer eslabón que forma la riqueza y de él dependen todas las demás clases”. Sembla que esta afirmació era massa rotunda; en tot cas, podia fer referència més a l’economia de Castelló –principal productor de la comarca- que no a la de Vila-real (on la seda tenia ja llavors tanta o més importància com el cànem) o a la d’altra ciutat planenca.

El 1791, segons Cabanilles, encara s’arreplegaven 4000 roves anuals de cànem a Vila-real, que seguia sent el segon màxim productor comarcal a molta distància de Castelló. Almenys cent vila-realencs es dedicaven a la indústria tèxtil a la darreria del segle XVIII, part dels quals devien fabricar teixits de cànem.

La decadència del cultiu[modifica]

Després de l’auge econòmic assolit fins a mitjan segle pel comerç del cànem, a partir del 1770 comencen a palesar-se a la Plana els primer símptomes de decaïment de l’activitat agrícola, manufacturera i comercial d’aquesta fibra tèxtil. Els diversos autors expliquen com a motiu una sèrie de sobtats canvis climàtics que ocasionaren successives sequeres i grans inundacions, la fi de la puixança de la “Real Marina” que repercutí en una contracció de la demanda, o la falta d’adaptació dels teixidors de la fibra a les noves exigències econòmiques i socials de l’època. A més hi havia interessos oposats entre els collidors del cànem i el gremi de teixidors. Aquests darrers també estaven en continua pugna amb els tractants i comerciants professionals que s’encarregaven del control financer del cànem, els quals es mantenien totalment aliens al gremi.

Durant la segona meitat del segle XIX encara es destaca la importància de la manufactura a Castelló, on unes tres mil persones s’ocupaven en la fabricació de tot tipus de fils, cordes, cordills i maromes per a embarcacions. A Vila-real, en canvi, el cànem perdé progressivament importància, de manera que es va fer necessària la importació de matèria prima, la qual cosa indica un retrocés del seu cultiu. Segons el Padró Industrial del 1885, a Vila-real només quedaven un fabricant de cordes de cànem i nou telers, parts dels quals devien treballar amb teixits de cànem.

Al començament del segle XX, les indústries del cànem i les del cotó, que en època anterior havien estat es principals de la vila, havien perdut aquesta condició quasi de manera definitiva. Amb tot i això, cap al 1930 encara quedava a la ciutat la fàbrica de “García Gómez” que comptava amb vint-i-huit telers dedicat a la fabricació de teixits de cànem. Si la corderia i les filatures desaparegueren pràcticament amb el segle XX, l’espardenyeria s’encarregaria de continuar amb la secular manufactura a Vila-real, almenys fins al 1960.


Font: Juan Carlos Membrado Tena, “Vila-real, ciutat industrial”. Ajuntament de Vila-real (1995).

Documentació: Samuel Garrido Herrero, "Explotació indirecta i progrés agrari: el conreu del cànem a Castelló (s.XVIII-XX)", Recerques nº 38 (1999)

Contingut de l'article sobre el cànem a Viquipèdia[modifica]