Usuari:Gomà/Laboratori

De Amical Wikimedia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


L’ECONOMIA DE L’ESCASSETAT I L’ECONOMIA DE L’ABUNDÀNCIA.

Cóm sostenir econòmicament el moviment del coneixement i la cultura lliure.


El passat octubre de 2009 es va celebrar a Barcelona el Fòrum de la cultura i el coneixement lliure.

Personalment hi vaig assistir i es varen debatre diferents aspectes del futur de tot el moviment des de quin hauria de ser el paper de les administracions públiques i els sistemes legals fins a l’impacte en la educació.

El resultat final va ser una carta adreçada fonamentalment als poders politics per tal de influir en que es creïn un conjunt de circumstàncies favorables a la cultura lliure:

Requisits estructurals per una societat del coneixement obrerta a tots i per a tothom

Però també es va estudiar en profunditat un problema fonamental d’aquest moviment: La sostenibilitat econòmica. Actualment s’han desenvolupat una barreja de mètodes de captació de fons per mantenir econòmicament les necessitats mínimes del moviment. Un bon diagrama és aquest:

Eines per a la sostenibilitat (econòmica) de la cultura lliure

Crec que no s’ha vist encara l’impacte profund de les transformacions econòmiques que estem provocant en la societat i la gran oportunitat que tenim per aprofitar aquestes transformacions i accelerar exponencialment el procés de desenvolupament del moviment de la cultura lliure.

Estem provocant un canvi de la societat que en la meva opinió va de una economia de la escassetat cap a una economia de la abundància.

En aquest marc la sostenibilitat econòmica dels projectes del coneixement lliure va més enllà de trobar un model (o un conjunt de models) per aconseguir recursos i esdevé un eix central i vertebrador dels canvis en les estructures econòmiques del futur.

En les següents línies explico el que vull dir amb economia de l’escassetat i economia de la abundància, perquè l’economia de l’escassetat està assolint els seus límits i està donant pas a l’economia de la abundància i com podem organitzar-nos per acabar de resoldre el problema de la sostenibilitat econòmica del moviment de la cultura lliure en contribuir al pas cap a aquesta nova economia de la abundància.

Tant si aquestes reflexions són encertades com si no em sembla que els primers passos són prou interessants com per provar de dur-los a la pràctica.

L’economia de l’escassetat[modifica]

Economia i gestió de l’escassetat són gairebé sinònims.

Els sistemes econòmics desenvolupats fins a la data s’han centrat a organitzar i assignar els recursos per tal de satisfer necessitats. Els recursos han estat sempre (gairebé “per definició”) escassos i la capacitat de satisfer les necessitats insuficient. Per tant d’una manera o altre els sistemes han trobat mètodes per assignar prioritats i decidir on s’esmerçaven els recursos, quines necessitats es satisfeien i quines es quedaven sense satisfer.

Bàsicament es poden resumir els sistemes en dos grans grups compatibles i complementaris: Les organitzacions i els mercats.

Les organitzacions, ja sigui empreses, entitats sense afany de lucre, departaments governamentals etc.. funcionen en base a una jerarquia i una autoritat que defineix òrgans, estableix prioritats, assigna recursos, fixa responsabilitats i exigeix resultats.

En la organització la autoritat prové del poder de controlar els recursos escassos i per tant de la capacitat de satisfer les necessitats dels membres premiant-los si la jerarquia aprecia que la seva conducta ho mereix i castigant-los altrament.

Al llarg de la història les relacions dins de la jerarquia han anar evolucionant i tornant-se més civilitzades. Des de sistemes esclavistes on unes persones eren considerades objectes propietat d’altres persones fins a sistemes on els empleats només estan llogats per l’amo durant la jornada laboral, mentre que fora de l’empresa són lliures de fer el que volen. I sistemes més paternalistes on aquesta propietat sobre les persones que es lloguen està més o menys penalitzada i comporta obligacions econòmiques de respecte i de protecció. En qualsevol cas el sistema genera pressions, angoixes, exigències, compromisos, interès per obtenir la màxima compensació amb els mínims resultats, coaccions, vigilància, seducció, lideratge... i tot un reguitzell de circumstàncies que tot plegat fan que el sistema funcioni.

Els mercats per altra banda funcionen en base als pactes i als contractes entre iguals. Els diners materialitzen un instrument de canvi que permet mesurar el valor dels bens i els serveis i pactar l’intercanvi multilateral. Adam Smith va explicar el funcionament dels mercats en el cas de la anomenada competència perfecta on en cert sentit el mecanisme de mercat permet assolir un òptim en la distribució de recursos escassos sense necessitat de cap estructura jeràrquica ni organitzada. Però perquè els mercats funcionin cal una similitud en la força de negociació de les parts i això genera una tendència a que apareguin organitzacions cada cop més grans i poderoses en comptes d’organitzacions petites o individus aïllats operant en el mercat. Aquests fenòmens han estat estudiats i els poder polítics intenten crear mecanismes que els compensen parcialment. Un altre fenomen que no tenen en comte els mecanismes de mercat són les anomenades deseconomies externes o dit d’altra manera la destrucció de valor produïda en bens que no són directament necessaris en el procés productiu com per exemple el medi ambient o la salut pública. Altre cop el poder polític en alguns cassos intenta establir mecanismes que compensin parcialment aquests efectes.

Tant els mercats com les organitzacions només funcionen si els recursos són escassos i insuficients per satisfer les necessitats. Aquesta escassetat pot venir per la disponibilitat a la natura, per la disponibilitat de temps de treball de les persones o per escassetats creades artificialment per qui té poder per impedir la reproducció o l’ús dels bens o serveis.

Així determinats minerals poden ser escassos per l’esforç que representa trobar-los extraure-les i/o perquè no se’n troba. O l’accés als coneixements pot ser escàs per restriccions imposades per la força impedint la còpia de llibres o invents. O el sol edificable pot ser escàs per restriccions en el seu ús imposat per la força de les autoritats.

Els límits de l’economia de l’escassetat[modifica]

L’economia de l’escassetat va trobar un primer límit a finals del segle XIX quan en els països desenvolupats la capacitat de producció acumulada va superar la que calia per satisfer les necessitats bàsiques de la població.

El sistema econòmic va continuar creixent a base d’acumular capital i de destruir recursos en la primera guerra mundial. Però al final va esclatar la crisi del 29.

La societat de la postguerra va trobar la manera de tornar a posar en funcionament l’economia de l’escassetat en base a tres pilars fonamentals:

  1. Reducció del temps de les persones dedicat a la producció. La jornada laboral es va reduir de 60 hores a la setmana a 40, es varen augmentar els dies de festa al cap del any amb fis a un més de vacances en alguns països, es va establir la jubilació als 65 anys, i es va endarrerir la incorporació al mercat de treball primer fins als 14 anys, desprès fins als 16 i més tard fins al 20 o 25.
  2. L’estat va establir mecanismes de consum forçat: Recaptació d’impostos i subministrament amb càrrec als impostos de serveis com l’ensenyament, la sanitat, les emissores públiques de ràdio i televisió...
  3. Es va investigar a fons la psicologia humana i es van crear mecanismes per provocar necessitats artificials (necessitat de viatjar i d’anar de vacances, d’anar a esquiar o d’anar a veure espectacles ...) i es varen afegir noves necessitats artificials a les necessitats bàsiques (la roba no es compra per abrigar-se sinó per que està de moda i és de marca, no es menja á casa per alimentar-se sinó al restaurant per plaer...).


Però al llarg del segle XX es va produir la revolució de les tecnologies de la informació i les comunicacions que ha provocat un augment de la productivitat en el sector de serveis tan o més gran com els desenvolupaments del segle XIX van provocar en la indústria i l’agricultura. El sistema econòmic va assolir uns nous límits. La capacitat de producció acumulada en els països desenvolupats va depassar tan la capacitat del planeta per absorbit l’impacte de la activitat humana com el temps disponible de les persones per consumir.

El sistema econòmic va continuar creixent a base d’acumular capital a través d’una immensa bombolla financera que finalment va esclatar en la crisi del 2008.

Avui en dia hi ha eines per analitzar i simular els sistemes econòmics i trobar fórmules per sortir de la crisi sense situacions tan traumàtiques com la guerra. Però sembla que els poder polítics i econòmics estiguin buscant fórmules per tornar a reconduir el sistema econòmic cap a una nova economia de l’escassetat: Més temps lliure o atur subvencionat. Més impostos i més consum forçós. Més necessitats psicològiques creades artificialment.

Hi pot haver una altre model alternatiu o complementari?

L’economia de l’abundància[modifica]

Treballarien les persones si no les obligués res ni ningú? Haurien treballat mai Adam I Eva si Deu no els haguera castigat a fer-ho?.

De fet hi ha molta gent que fa moltes coses que segons quin punt de vista es podrien qualificar de treball i que en comptes de cobrar per fer-ho ho fan de franc o fins i tot paguen. Hi ha gent que per fer una cosa cobra i per ells és un treball i altres per fer el mateix paguen i per ells és el consum d’un be o un servei.

Aquesta situació és relativament nova i aquesta paradoxa ha aflorat fruit de la societat de les necessitats artificials. Hi ha gent que cobra per jugar a futbol i gent que paga per jugar a futbol per uns és una professió, per altres és una afició. Hi ha gent que paga per pujar a un cim, per esquiar una muntanya o per anar a caçar bolets.

Totes aquestes observacions no obren la porta a la economia de la abundància, es limiten a manifestar que les activitats que fan les persones es poden qualificar de feina o no, depenent del punt de vista de cada un.

L’inici de l’economia de la abundància apareix amb un fenomen nou on la gent s’organitza per crear valor de forma totalment voluntària. Aquest fenomen ha aparegut de la ma d’internet. Internet ha permès que gent molt dispersa col•labori en la elaboració de obres com la viquipèdia o el software lliure. Aquestes obres han tingut un gran impacte perquè es dirigeixen a un públic molt ample. Però la quantitat de gent que hi participa és relativament poca comparada amb l’economia convencional. Per tant no representen un moviment de masses ni un percentatge significatiu del valor creat en l’economia.

El que sí que han demostrat quests moviment és que un altre tipus d’organització adreçada a la creació de valor és possible. Aquesta nova organització trenca el concepte típic de l’economia de l’escassetat on es produeix les dicotomies: a)consum_de_valor/satisfacció b)creació_de_valor/desgrat. En aquesta nova organització la dicotomia és c)creació_de_valor/satisfacció.

El denominador comú de l’economia de l’escassetat és que les persones per tal de satisfer les seves necessitats han de tenir accés a uns recursos escassos que només se’ls dóna si fan activitats desagradables. Per altra banda quan volen fer activitats que els produeix satisfacció han de “pagar” donant recursos escassos. La paradoxa apareix quan per fer la mateixa activitat unes persones han de pagar i altres cobren en funció de si ho fan perquè els satisfà o a desgrat per satisfer els altres.

Això no implica que la creació de valor es pugui fer sense una activitat intensa que requereix concentració i treball, però sí, que es fa en un entorn que elimina els factors desagradables de l’economia de l’escassetat.

No hi ha jerarquia. La jerarquia és una font de desgrat en imposar la voluntat dels jerarques sobre la des participants. En aquests projectes no hi pot haver jerarquia perquè ningú pot tenir el poder de controlar els recursos escassos i assignar-los, tothom participa voluntàriament i si no està d’acord amb la opinió dels altres sobre el que “s’ha de fer” simplement no ho fa.

Pel mateix motiu, no hi ha obligacions, ni compromisos ni terminis. Les obligacions, els compromisos i els terminis generen inseguretat, neguit i angoixa per haver-los de complir.

En quests projectes hi ha objectius compartits, hi ha visualització del grau d’assoliment dels objectius col•lectius i de la contribució individual a aquest assoliment. Els objectius generen il•lusió, la part ja assolida genera satisfacció i la part individual genera orgull.

Les relacions entre els participants són d’amics, coneguts o saludats, però mai jeràrquiques. El treball necessari per assolir els resultats es fa perquè el projecte genera entusiasme, no perquè la obligació i el compromís exigeixi esforç. El treball es divideix i el grup s’organitza perquè a algú li ve de gust analitzar el problema i dividir les tasques a fer en subtasques i l’objectiu en subobjectius. La divisió del treball i dels objectius té èxit si entre els participants hi ha gustos prou diversos perquè per a cada un sorgeixi algú que li vingui de gust fer-lo, no perquè ningú imposi res a ningú. Els membres són totalment autònoms per decidir que fa cada un d’acord amb els seus gustos sense cap autoritat.

Les experiències esmentades han posat de manifest que aquesta nova economia és possible però ara com ara encara que hagi tingut un impacte extraordinari és un fenomen molt poc abundant. Només participen en quests projectes persones que compleixen simultàniament dos requisits: 1)Tenen les seves necessitats bàsiques cobertes per l’economia de l’escassetat i els queda temps per dedicar a altres activitats diferents. 2)En comptes de dedicar el temps que els queda a gaudir consumint valor creat a disgust, el dediquen a gaudir creant més valor.

De l’economia de la escassetat a l’economia de l’abundància.[modifica]

En l’economia de l’escassetat els sistemes productius es basen en el la propietat dels recursos naturals i els actius de producció, ja siguin recursos naturals, equipaments o drets sobre la propietat intel•lectual.

L’augment de la productivitat generat pel desenvolupament científic i tecnològic ha dut a la humanitat a una situació on els límits del creixement ja no són la capacitat de producció ni la disponibilitat de recursos naturals. Els nous límits són la capacitat dels ecosistemes per absorbir l’impacte de l’activitat econòmica i el propi temps disponible de les persones per consumir.

Cada cop és més difícil aconseguir que la gent consumeixi més. En economia la dificultat es mesura pel cost. Ha arribat un punt en que el cost de ventre és més gran que el de produir. Fins i tot en productes de primera necessitat com els aliments, el preu que s’ha de pagar als pagesos perquè produeixin és menys d’un 30% ( i en alguns cassos menys del 10%) del que s’ha de pagar als que els distribueixen i comercialitzen per tal que els posin a l’abast del públic i el convencin de consumir-los.

Per altra banda recursos que s’havien fet escassos de forma artificial com és el coneixement i els bens culturals és cada cop més difícil de mantenir aquesta escassetat artificial degut a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que permeten reproduir-los amb un cost pràcticament nul.

Previsiblement l’economia del futur es basarà en un pes cada cop més gran de bens i serveis del coneixement i culturals sense pràcticament cap impacte ambiental ni consum de recursos escassos i menys pes en el consum de bens materials.

La incipient economia de la abundància ja ha començat a tenir el seu impacte en l’economia de l’escassetat. No tant pel fet de la quantitat de persones dedicades a produir en aquest nou marc sinó per l’impacte dels bens posats a disposició de la comunitat a títol gratuït. Els que generen valor en la nova economia, en comptes de consumir produeixen i fan encara més difícil “vendre”. Però de moment són pocs. Ara bé els serveis que posen a disposició sí que afecten. Qui llegeix la viquipèdia o els viquillibres no compra enciclopèdies i llibres clàssics. Moltes editorials han entrat en crisi. Qui empra software lliure no en compra de propietari. Moltes empreses de software ho han començat a notar. Qui escolta música o mira vídeos lliures no va al cinema o no compra música.

Però és possible passar d’una economia de l’escassetat a una economia de la abundància? Quins passos porten de l’actual estat de coses al nou? Cóm es dibuixaria una economia basada íntegrament en la abundància? I, cóm seria l’economia mixta durant el període transitori?

Per començar crec que no és gens segur que es passi a una nova economia de l’abundància per molt desitjable que sigui. Els poders econòmics i polítics tenen eines prou fortes per impedir-ho i forçar la societat cap a una nova economia de l’escassetat. Per tant els següents passos no es faran sols. Potser hi ha diversos camins per arribar-hi, tot seguit pretenc descriure’n un. De fet l’únic plausible que se’m ha acudit.

Primer pas reconeixement dels autors.[modifica]

L’economia funciona gràcies a una eina inventada fa molt de temps i perfeccionada al llarg de l’historia: el diner.

Inicialment era un bé molt escàs que permetia mesurar el valor dels altres bens, fer d’intermediari universal en els intercanvis i acumular valor en èpoques de vaques grasses per emprar-lo en èpoques de vaques magres. Més endavant es va transformar en documents que representaven aquest bé escàs, després drets de rebre aquest bé i finalment drets de rebre qualsevol bé que es trobi en el comerç.

Al començament en ser un bé pròpiament dit no necessitava cap poder per imposar-lo i la seva circulació era voluntària. Més endavant en representar drets presents o futurs el sistema funcionava en base a un poder que imposava per la força el compliment de les obligacions que permetien exercir els drets. Finalment el sistema funciona simplement per la força del poder, que manté el monopoli de l’emissió d’aquests drets, imposa la seva acceptació forçosa per cancel•lar els deutes, i imposa la aportació de determinades quantitats d’aquests drets com a pagament de taxes i impostos. El monopoli funciona a nivell mundial i local on diversos poders que dominen el territori imposen el propi sistema i després els intercanvis globals es basen el la “liquiditat” que no és més que una mena de mercat on el que s’intercanvia són els drets emesos pels diferents poders locals.

Evidentment una economia nova ha de crear un instrument nou per suplantar la funció del diner en l’economia de l’escassetat.

La nova economia de la abundància no es pot basar en aquest tipus d’instrument de canvi. En l’economia de la abundància no es pot obligar a ningú a acceptar res per força simplement perquè no ho necessita per a res. Per això la proposta parteix no d’un dret si no d’un reconeixement.

El primer pas cap a l’economia de l’abundància consisteix en reconèixer el valor creat pels autors d’aquests projectes pioners. Aquest reconeixement es farà lliurant-los certificats acreditatius del valor que han generat i han posat a disposició de la societat com a bens comunals.

Ningú no pot esperar que aquests certificats serveixin per a res més ni res menys que per reconèixer els autors. El sol fet de donar-los un reconeixement ja serà un factor estimulant que farà augmentar la participació. Al mateix temps el no ser res més que un reconeixement permetrà posar en marxa i afinar els mecanismes d’avaluació de les contribucions de cada un i de gestió i comptabilització dels certificats.

En cert sentit aquests certificats representen el valor acumulat en els projectes i d’alguna manera retornen al concepte original del diner: és un bé. Però no és escàs perquè no costa res reproduir-lo. Per això el que es reconeix és la producció, no la reproducció.

Aquests certificats estan composats conceptualment de dues parts una on es reconeix la obra realitzada i l’altre on es reconeix la feina feta per crear l’obra. La primera part és un certificat de reconeixement de la autoria que és personal i intransferible. Cada un és autor de les seves obres. La segona part és un reconeixement del treball fet en favor de la comunitat i algú li pot compensar fent treballs en profit seu.


Segons pas. Economia mixta.[modifica]

El segon pas és que aquests certificats s’acceptin en el món dels bens i serveis de l’economia de l’escassetat. Anant cap a una economia mixta en la que circuli simultàniament el diner vell per la força del poder i el diner nou per la lliure voluntat dels qui el vulguin acceptar.

Per fer aquest segon pas hi ha tres vies paral•lels.

  1. Per una banda han anat sorgint els últims 30 anys diferents sistemes d’intercanvi comercial local (en anglès LETS) que es basen en la creació de crèdit que serveix per intercanvis entre els membres de la comunitat sense necessitat de fer servir diners. Aquestes comunitats, es basen per una banda en un sistema pràctic d’intercanvi multilateral però fonamentalment també es basen en uns principis ètics i ecològics. És per això que seran especialment receptius a reconèixer que quan fan ús dels bens comunals és de justícia que compensin als autors oferint-los bens i serveis de la seva comunitat d’intercanvi en compensació pel profit que en treuen d’usar els bens com les enciclopèdies lliures, el software lliure o la música lliure. En aquest cas no és el mateix, donat que no es tracta de crèdits pendents de cancel•lar en prestar serveis o bens fungibles, sinó de bens de coneixement i culturals que romanen inalterats en fer-se servir. Els autors podran escindir el reconeixement moral de la seva contribució del reconeixement del treball fet en favor de la comunitat i aquest treball quedarà compensat. Però qui ha compensat a un autor mantindrà aquest reconeixement de treball fet a nom seu en el sentit de que se li reconeixerà que ha compensat a un autor i per tant serà de justícia que també se li compensi a ell. La idea és que els diferents sistemes d’intercanvi local admetin la circulació entre les seves comunitats dels reconeixements del treball fet. La forma de fer-ho és que admetin dels autors l’intercanvi de una determinada quantitat de crèdits locals per reconeixements en funció del que els seus membre admetin haver usat en benefici propi els bens comunals.
  2. La segona via és a través de la contradicció de l’economia de l’escassetat en l’època de l’abundància. En l’època de l’abundància l’economia de l’escassetat esmerça més recursos en convèncer que es consumeixin els seus bens i serveis que no pas en produir-los. Això fa que el sistema estigui ple de descomptes i vals per incentivar el consum o per dirigir el consum cap a uns establiments en comptes de cap a uns altres. En aquest sistema acceptar el pagament d’un % del preu dels bens i serveis en el nous certificats i la resta en diners de curs legal no es veu més que com una acció de promoció comercial i un descompte en el preu. L’acceptant pot admetre la pèrdua total dels certificats i considerar la seva acceptació com un descompte habitual més que fa en les seves promocions. El fet que aquests certificats mica en mica vagin guanyant acceptació generalitzada i que els acceptants al seu torn els puguin tornar a utilitzar farà que el % acceptat vagi creixent de forma natural en el sistema. De fet en economia hi ha una llei anomenada Llei de Gresham segons la qual el diner dolent desplaça al diner bo. Com que les transaccions efectivament realitzades permetran fer un seguiment de l’acumulació de certificats en les diferents mans es podrà negociar un % d’acceptació cada cop més grans en base a la facilitat dels receptors per posar-los en circulació i pactar % efectius de descompte és a dir la diferència entre els certificats rebuts i els lliurats.
  3. La tercera via és a través de donar liquiditat als certificats. Per això calen reserves de “divises” és a dir monedes de curs legal que permetin establir mecanismes d’intercanvi i de fixació de ràtios d’intercanvi entre la moneda de la nova economia i les de la vella. Els sistemes de creació de bens comunals es basen en la cessió de les obres en unes llicències que estableixen uns drets i unes obligacions legals entre els autors i la resta de la societat, en particular amb els que fan servir les obres. En el coneixement i la cultura lliure aquestes regles del joc es basen en les anomenades quatre llibertats: 1)La llibertat per usar. 2)La llibertat per fer-ne còpies i distribuir-les. 3)La llibertat per estudiar, modificar i fer-ne treballs derivats 4)I la llibertat per distribuir aquest treballs derivats. Però això són drets i deures des de el punt de vista legal i en la immersió en la societat de la escassetat. En la societat de la abundància el sistema no es basa en drets i deures imposats per la llei i la força del poder polític per fer complir la llei, sinó per la ètica i manca de força necessària per fer-la complir on, com que sobra de tot, no costa res complir-la. En la mesura que hi hagi més persones més a prop de la economia de la abundància la gent que faci servir els bens comunals per fer activitats econòmiques i en tregui profit en la economia de l’escassetat haurà d’entendre que en paral•lel a aquests drets i deures legals i ha un deure moral afegit: El deure moral de que si s’obtenen profits econòmics gràcies a fer servir els bens comunals és de justícia contribuir amb una part raonable dels profits a compensar qui els a creat i incentivar la creació de nous bens. Aquesta obligació moral ha de generar un flux de contribucions econòmiques cap a les organitzacions emissores de certificats de reconeixement als autors. Aquests diners legals s’han de fer servir de tres maneres, per una banda per “amortitzar” els bens comunals que hagin pogut quedar obsolets, de forma que el valor dels certificats en circulació estigui representant un valor de bens real i immutable en el temps. La manera de fer això és canviar certificats per diners de curs legal i destruir els certificats. La segona manera és garantir la liquiditat dels certificats, canviant-los per diners de curs legal i viceversa sense destruir-los, però mantenint un estoc de diners de curs legal suficient per atendre totes les demandes de canvi. La tercera és per retribuir els autors. Si hi ha excedent de diners de curs legal en més del necessari per les dues funcions anteriors, distribuir-los entre els autors.


Tercer pas. Assoliment final de l’economia de l’abundància.[modifica]

L’economia mixta pot funcionar durant molt de temps sense que el món econòmic canviï gaire de com el coneixem. Simplement hi haurà bens escassos gestionats a traves de l’economia de l’escassetat i activitats lliures de l’economia de la abundància barrejats. Les organitzacions els poders politics i els mercats continuaran funcionant exactament igual com els coneixem avui. Només que els aturats, el jubilats i les persones que tenen temps lliure en comptes de consumir recursos escassos i contaminar el planeta gaudiran creant coneixement i bens culturals i intercanviaran mútuament bens i serveis. S’alliberarà gran quantitat d’energies de la humanitat que avui romanen inactives o que es dediquen al consumisme i es posaran a treballar en tantes coses que ens agradaria fer, encara que no són estrictament necessàries en l’economia de l’escassetat, com per exemple trobar formes de curar malalties, entendre millor com funciona la vida, o eliminar la pobresa i la fam.

Però per assolir un sistema econòmic completament basat en el nou paradigma de la abundància caldrà una sèrie de canvis estructurals i culturals que només podran venir en el moment en que l’economia de l’escassetat sigui prou minsa per que no hi hagi cap risc d’eliminar-la i probablement vindran de forma progressiva i successiva.

Les relacions en organitzacions jeràrquiques i en particular la figura de l’empleat es veurà com l’últim vestigi d’esclavatge. Que algú pugui manar a un altre què ha de fer serà una intromissió tan greu en la seva llibertat que no es tolerarà de cap manera.

La ciència i la tecnologia hauran d’evolucionar prou com perquè no calgui fer cap activitat desagradable per satisfer les necessitats bàsiques de les persones. Llavors no caldrà fer res que a ningú no li agradi fer i l’economia de l’escassetat no serà necessària. El compliment de les obligacions es farà per ètica, el rebuig social als que incompleixin serà una pena molt més dura que cap de les que poden imposar els sistemes coercitius actuals. Accions com “robar” no tindran sentit. Els diners ja no són un dret, no serveixen per a res si els demes no tels volen acceptar, i ningú li voldrà acceptar a un lladre.

Els diners només és divertit guanyar-los si fas quelcom de valor i només es gasten per les necessitats bàsiques. En general tothom en tindrà molts més dels que necessitarà per satisfer les necessitats bàsiques i en continuarà acumulant perquè representen el reconeixement a les seves contribucions i per tant el fan sentir orgullós de tenir-los, no per poder-los gastar i tenir el dret a que els altres facin la seva voluntat.

El concepte de poder polític canviarà. Estarà en mans del poble i no dels dirigents dels partits que manipulen el poble a traves de la propaganda. L’estat actuarà per democràcia directa pagarà amb certificats de reconeixement als autors de les obres públiques que formin part dels bens comunals en la mesura que aquests ho acceptin lliurement i només subministrarà els bens i serveis públics que la societat lliurement accepti i compensi sense “impostos forçats” sinó amb contribucions lliures.

Cal tot un desenvolupament per arribar a aquest tercer estadi. Però d’alguna manera no és més que el compliment de la vella profecia d’en Pujols. En la mesura que es comenci a complir pels catalans, tothom es farà català.


Aspectes pràctics.[modifica]

Per tal de posar en marxa el sistema convé seguir un procés que cal dissenyar acuradament. Tot seguit es fa un esborrany dels passos a donar a efectes de portar-ho a la pràctica:

  1. Primera etapa. Reconeixement als autors. Local.
    1. Agrupar els diferents projectes de coneixement lliure en una àrea geogràfica concreta (Països Catalans? Coincideix l’àrea geogràfica i l’idioma que permet identificar els autors). Acordar de tirar endavant conjuntament la idea.
    2. A cada projecte, seguint els mètodes de decisió propis, crear els mecanismes per mesurar les aportacions de cada autor.
    3. Establir un sistema de hardawe/software que gestioni els comptes corrents dels autors on s’abonin els certificats.
    4. A cada projecte crear els mecanismes per començar a reconèixer periòdicament, per exemple cada mes, les aportacions dels autors abonant-los els corresponents certificats en compte i enviant-los notificacions d’agraïment de la feina feta, de reconeixement i informant de l’abonament en compte. Posar-lo en marxa.
    5. Reconèixer als autors de les contribucions fetes abans de l’inici del sistema.
  2. Segona etapa. Economia mixta. Local.
    1. Crear una entitat jurídica que gestionarà tot el sistema.
    2. Posar en marxa el software que permeti fer transaccions de certificats entre comptes d’usuari per internet i/o per SMS.
    3. Acordar el “pagament” en certificats a l’equip de promoció. I reclutar un equip de promoció.
    4. L’equip de promoció contacta amb associacions d’intercanvi local i els proposa la participació.
    5. L’equip de promoció contracta amb empreses i professionals la acceptació d’un % del pagament dels seus serveis en forma de certificats.
    6. L’equip de promoció inicia una campanya entre aquells usuaris de la cultura lliure que la fan servir per fer negoci i els consciencia de la seva obligació moral de donar una part dels beneficis per compensar els autors.
  3. Tercera etapa. Globalització.
    1. Extrapolar a la resta del mon els mecanismes de reconeixement.
    2. Crear equips de promoció en les diferents regions del món.
    3. Estendre els passos c.d.e de la fase anterior progressivament a cada una de les diferents regions.
    4. Iniciar la “compra” de certificats per moneda de curs legal en la mesura que es vagin produint ingressos que ho permetin.
    5. Crear els mecanismes per avaluar l’obsolescència de l’estoc de bens comunals i amortitzar els certificats que calgui per mantenir constant el seu valor en la mesura que l’estoc de certificats “comprats” ho permeti.
    6. Quant la tresoreria i els flux d’ingressos ho permeti obrir el lliure intercanvi de certificats per moneda de curs legal.
    7. Quant hi hagi excedent de tresoreria, repartir-la pagant amb diners de curs legal als autors en proporció a les aportacions de cada un.

L’estratègia pràctica ens col•loca en una posició privilegiada per tal de tirar endavant la idea. El principi de pensar globalment i actuar localment és especialment adequat en aquest projecte. L'èxit depèn de la acceptació progressiva i generalitzada del model. Fer-ho globalment és pràcticament impossible i fer-ho localment requereix una comunitat prou diferenciada per que es puguin identificar els autors que contribueixen als projectes locals, prou petita perquè els contribuents als diferents projectes de coneixement lliure ens coneguem i anem a una i es pugui posar en marxa el sistema amb uns recursos molt limitats però també ha de ser prou gran com perquè el potencial econòmic del area ofereixi oportunitats de començar a desenvolupar l'economia mixta. Un cop demostrat el funcionament en els Països Catalans estendre-ho a nivell global és una qüestió de taca d’oli.


Enllaços d'interès[modifica]

Adreces web de nous sistemes de diner: http://www.community-exchange.org/

http://www.xarxaeco.org/

http://en.wikipedia.org/wiki/Local_Exchange_Trading_Systems

http://www.ecoseny.net/ecoseny.php

Tecnologia per transaccions de diner:

http://www.txtnpay.net/index.php


Tecnologia de banca alternativa

http://give1get2.com/

http://www.bestfreewaredownload.com/freeware/t-free-freepay-freeware-mcrzlcgn.html

http://www.scribd.com/doc/19571646/Give1Get2-Users-Guide-English

http://wikifr.wordpress.com/2009/10/09/give1get2-developers-guide-english/